A vegades s’argumenta que, en un clima mediterrani com el nostre, les cases passives se sobreescalfen a l’estiu. Hi ha una bona raó per argumentar això; les cases passives tenen uns grans gruixos d’aïllament que funcionen molt bé per a aïllar-se del fred de l’hivern, però que poden ser un inconvenient a l’estiu, sobretot si, per qualsevol raó aliena al disseny de la casa, aquesta puntualment s’escalfa més del que és habitual i cal dissipar l’escalfor sobrant per tornar a la temperatura de confort de 25 ºC. Això podria passar si, per exemple, una finestra massa exposada al sol romangués durant un llarg període de temps sense protecció solar en ple estiu. No seria gens estrany.
Habitualment les cases amb certificació Passivhaus estan construïdes amb tècniques de construcció lleugera, normalment amb estructura de fusta o “steel-framing”. Aquests sistemes tenen grans avantatges, com son la possibilitat de la prefabricació en taller, la rapidesa de muntatge, la facilitat de treball dels seus materials per aconseguir pràcticament qualsevol geometria, etc…A més, molts d’aquests sistemes constructius ja estan certificats per l’institut Passivhaus, amb la qual cosa la seva solvència ja està garantida de bon començament. Hem de recordar també que la certificació Passivhaus va néixer a Alemanya fa ja més de 25 anys, i a Centre Europa aquests tipus constructius són molt utilitzats (d’aquí també la seva popularitat dins el món de la construcció passiva). I també tenen un avantatge addicional: com que són estructures pràcticament buides, es poden omplir d’aïllament tèrmic i aconseguir unes transmitàncies baixíssimes ( U = 0,10/0,15 W/m2K) amb un gruix de mur d’uns 25-30 cm, mentre que amb altres sistemes potser caldrien gruixos de fins a 40-45 cm per poder encabir estructura i aïllament.
Esboç preliminar per a remunta en casa unifamiliar, es planteja amb estructura lleugera de fusta per lleugeresa i facilitat per aconseguir la geometria desitjada en un espai petit.
Però, si tornem a l’argument inicial, realment cal tant d’aïllament? Què passaria si l’edifici pogués emmagatzemar l’escalfor per poder utilitzar-la quan convingui? A l’estudi vàrem fer la prova de treballar amb la inèrcia tèrmica dels materials tradicionals pesats amb un edifici que volíem certificar Passivhaus: per una banda, vàrem suposar que l’edifici estava construït amb un sistema de construcció lleugera de fusta, i per l’altra vàrem suposar un tipus de construcció amb murs de càrrega tradicional de totxo ceràmic (sense extradossar) amb aïllament per l’exterior i coberta de forjat unidireccional de biguetes de formigó, també amb aïllament exterior. A primer cop d’ull, la diferència més evident és que amb el primer sistema necessitàvem uns 22-24 cm d’aïllament per complir amb les exigències de la certificació, amb una transmitància al voltant dels 0,12 W/m2K, i en el segon cas en canvi només calien uns 14 cm d’aïllament i una transmitància de 0,25 W/m2K.
És evident que en el segon cas la inèrcia tèrmica de l’edifici hi jugava un paper fonamental. Per a calcular-la es va tenir en compte la norma EN ISO 13786 i la normativa francesa específica (“Règles TH-I. Caractérisation de l’inertie thermique des bâtiments”) per a tenir valors reals de construcció i no valors aproximats, que sí que es tenen en compte en els fulls de càlcul PHPP de la certificació Passivhaus fins a un valor de capacitat tèrmica específica de 204 Wh/m2K ( en la norma francesa es consideren valors superiors per a edificació pesada). Al final, amb els resultats obtinguts, resultava que l’hora de major emissió d’energia calorífica a l’estiu es decalava fins a 11 hores respecte de l’hora més calorosa del dia, i per tant això permetia que l’escalfor emmagatzemada en les hores més caloroses fos dissipada en les hores més fresques de la nit, i per tant això permet tenir unes oscil·lacions menors de la temperatura interior de la casa.
Cal, però, fer algunes consideracions sobre la solució adoptada: el pes i la densitat dels materials de construcció juga un paper fonamental a l’hora de calcular la inèrcia dels elements constructius, però encara és més determinant la situació dins la composició del mur i els materials de recobriment d’aquests. Si una part de l’aïllament tèrmic necessari passa a situar-se a la cara interior del mur, es perd gairebé tota la inèrcia tèrmica i la incidència d’aquesta en el càlcul és gairebé nul·la. I pel que fa als revestiments, un maó foradat enguixat amb un guix de densitat fins a 1200-1400 kg/m3 o arrebossat amb morter de sorra fina pot arribar a donar millors resultats per a la inèrcia tèrmica que un maó massís (i per tant més pesat) amb un guix de menor densitat i una transmitància més petita.
Per tant, la conclusió a la que arribem és que una casa construïda amb materials tradicionals pesats pot adaptar-se millor a un clima mediterrani que una altra construïda amb un sistema d’entramat lleuger, sempre que es compleixin una sèrie de condicions. L’èxit d’aquest segon tipus de construcció és deu més aviat a la seva solvència com a sistemes constructius passius certificats i importats directament de Centre Europa. Els sistemes pesats, per altra banda, permeten prescindir d’un cert gruix d’aïllament que pot arribar a ser un gran inconvenient a l’estiu, encara que segurament requereixen d’un major control dels processos constructius en obra. Tot té punts a favor i en contra, i serà la valoració de cada client i el seu estil de vida el que acabarà de decantar la balança.
