Esquirol

Molt de tant en tant un arquitecte es troba amb clients que no posen cap limitació. Aleshores l’arquitecte ha de buscar algun concepte que permeti expressar el seu estil de vida amb el que hagi pogut intuir, i que a la vegada doni lloc a un projecte singular, que és en realitat allò que se li està demanant. És com si el client arribés i digués “-Sorprèn-me!”, i aleshores l’arquitecte no pot fer altra cosa que posar-se a treballar.

La parcel·la on s’havia de realitzar el projecte es troba en un revolt d’una urbanització al peu de La Mola (Sant Llorenç del Munt), en un punt amb unes vistes privilegiades. El pendent de la parcel·la és suau, tot i que a la trobada amb el carrer que l’envolta es forma un talús de fins a uns 2 metres d’alçada. Això fa que dins la parcel·la, que té unes dimensions bastant grans, hom tingui tot l’horitzó al seu davant lliure d’obstacles.

El projecte neix d’una dualitat, de dos conceptes oposats; d’una banda la casa havia de mantenir una certa condició de refugi, i per l’altra havia d’apropiar-se de les vistes que tenia al seu davant i esdevenir una mena de mirador. Per tant, la casa havia de ser “refugi” i “mirador” a la vegada. Per això es proposà un cos principal que s’integra en el paisatge existent, que s’amaga dins la terra i es cobreix d’una coberta verda buscant protecció, gairebé com si es tractés d’una cova, però totalment obert pel costat lliure que deixa el pendent de la parcel·la per a captar el sol i explotar així aquesta tensió entre lluminositat i foscor. Es tracta d’un volum alt, d’ombres contrastades, de línies rectes i de materials petris (formigó vist), un lloc més adequat per a celebracions o, si més no, per a rebre visites, ja que es tracta d’un espai ampli i obert, sense compartimentacions. És on se situa la cuina oberta i el menjador amb vistes sobre el jardí. Des d’aquest espai, a més del jardí, s’accedeix també a la zona de piscina i barbacoa, situades a la cota més baixa. 

D’altra banda, al mig de la parcel·la se situa un altre cos d’edificació amb un caràcter oposat, el qual conté la zona de nit, molt més compartimentada. Es tracta d’un volum orgànic amb un acabat de xapa minionda prelacada que li dóna un caràcter més domèstic, més modest. El punt singular del volum és que s’articula a partir d’una rampa. Aquest passadís en rampa no només dóna accés als diferents dormitoris sinó que genera espais multiusos al llarg del seu recorregut aptes per a altres activitats més introspectives com llegir, estudiar o treballar. Com a contrapunt, també es disposa en forma de mirador, expressant aquesta voluntat de “mirar” el paisatge de l’entorn, aprofitant així l’alçada que es guanya amb la rampa d’accés a l’habitació principal.

Finalment el projecte es presenta com una composició de dos volums antagònics, ambdós generats  a partir de la tensió entre ser refugi o mirador: el primer és un refugi enterrat que s’obre per poder mirar a l’exterior; el segon és realment un lloc de descans i introspecció (refugi), però al final del recorregut de la rampa es transforma en el mirador principal de la casa. Al final, no se sap quin dels dos volums és més una cosa que l’altra, però sí que s’aconsegueix que la casa pugui ser ambdues coses a la vegada.